dilluns, 1 de desembre del 2008

La Marea al festival Temporada Alta

El festival Temporada Alta, la iniciativa més il·lusionant del teatre català dels darrers anys, ha programat als carrers de Girona l’espectacle La Marea de l’autor i director argentí Mariano Pensotti. Nou escenes curtes que es poden veure en diferents punts del centre de la ciutat i que es van repetint. Un home que acaba de tenir un accident de moto i jeu a l’asfalt; un altre home que surt al balcó a fumar una cigarreta mentre uns adolescents celebren una festa; un noi que busca llibres i pren notes. Està a una llibreria i el veiem a través del vidre de l’aparador.
Amb l’ajut de sotstítols ens arriben els pensaments dels personatges o informació de la seva història personal.

Teatre que explica històries. Presentat en unes circumstàncies que potencien la nostra condició de voyeurs. Més quan estem accedint a moments molt íntims d’aquests personatges.

Potser la gran troballa està en la combinació entre l'espai obert, compartit, amb la íntima informació que rebem. Amb els sotstítols entra en joc la literatura i això obre un camp de possibilitats increïbles.

El festival Temporada Alta, la iniciativa más ilusionante del teatro catalán de los últimos años, ha programado en las calles de Girona el espectáculo La Marea del autor y director argentino Mariano Pensotti. Nueve escenas cortas que se pueden ver en diferentes puntos del centro de la ciudad y que se van repitiendo. Un hombre acaba de tener un accidente de moto y yace en el asfalto; otro hombre sale al balcón a fumar un cigarrillo mientras unos adolescentes celebran una fiesta; un joven busca libros y toma notas. Está en una librería y lo vemos a través del cristal del escaparate.
Con la ayuda de subtítulos nos llegan los pensamientos de los personajes o información de su historia personal.

Teatro que explica historias. Presentado en unas circunstancias que potencian nuestra condición de voyeurs. Especialmente cuando estamos accediendo a momentos muy íntimos de estos personajes.Quizás el gran hallazgo está en la combinación entre el espacio abierto, compartido, con la íntima información que recibimos. Con los subtítulos entra en juego la literatura y esto abre un campo increible de posibilidades.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Me Gusta, el darrer espectacle de la companyia belga Laika.

Fa unes setmanes vaig veure a Foix (França) Me gusta, el darrer espectacle de la companyia belga Laika. Ells, en coproducció amb la companyia Time Circus, van guanyar el Premi del Jurat Internacional de FiraTàrrega 2007 amb la fira d’atraccions singulars Sensazione. Aquest era un espectacle diferent que s’allunyava dels registres habituals de la companyia i de les passions del seu director, Peter De Bie pel tema del menjar. Diuen ells: “Qui ha assistit al concert gastronòmic Patatboem i al peepshow culinari Peep & Eat sap que els espectacles de Laika no són només un plaer per la vista i la oïda. Són tots els sentits els que es desperten i Me gusta no és una excepció a la regla.”

A Me gusta es menja asseguts en un dispositiu escenogràfic en forma d’ou. L’espectacle gira al voltant del ritual del menjar, amb els seus ingredients bàsics com a protagonistes: la sal, el sucre, la farina, l’ou, el porc,... Imatges poètiques i contundents “que es balancegen entre el rigor de la cerimònia del te japonesa i l’exuberància dels festins canibalescs”.

M’agraden aquests espectacles que reinventen els rols d’actor i d‘espectador, a on poques coses es poden preveure, que tenen un altre tempo, que juguen amb els sentits, que encara em sorprenen.



Hace unas semanas vi en Foix (Francia) Me gusta, el último espectáculo de la compañía belga Laika. En coproducción con Time Circus, ganaron el Premio del Jurado Internacional de FiraTárrega 2007 con la singular feria de atracciones Sensazione. Éste era un espectáculo distinto que se alejaba de los registros habituales de la compañía y de las pasiones de su director Peter De Bie por el mundo de la cocina. Comentan ellos: “Quien haya asistido al concierto gastronómico Patatboem y al peepshow culinario Peep & Eat, sabe que los espectáculos de Laika no son tan solo un placer para la vista y el oído. Son todos los sentidos los que se despiertan y Me gusta no es una excepción a la regla.”

En Me gusta se come alrededor de un dispositivo escenográfico en forma de huevo. El espectáculo gira alrededor del ritual de la comida, con sus ingredientes básicos como protagonistas: la sal, el azúcar, la harina, los huevos, el cerdo,... Imágenes poéticas y contundentes “que se balancean entre el rigor de la ceremonia del té japonesa y la exuberancia de los festines canibalescos”.


Me gustan estos espectáculos que reinventan los roles de actor y espectador, donde se pueden preveer pocas cosas, que tienen otro tempo, que juegan con los sentidos, que aún me sorprenden.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

"Espectacle" de gran força visual



Un espectacle singular d'una gran força visual i un increible sentit del ritme. Es tracta de l'espot televisiu d'una marca de televisors que ja té un parell d'anys, amb molta menys post-producció digital de la que un es pot imaginar a primera vista. De fet, quasi totes les explosions de pintura són reals.


Un espectáculo singular de una gran fuerza visual y un increible sentido del ritmo. Se trata del espot televisivo de una marca de televisores que ya tiene un par de años, on mucha menos post-produción digital de la que uno puede imaginarse a primera vista. De hecho, casi todas las explosiones de pintura son reales.


dimarts, 21 d’octubre del 2008

Laboratori de Creació


En la passada edició de FiraTàrrega, vam iniciar una aventura de la que n'estic molt content. Amb un prodigi d'originalitat l'hem batejat Laboratori de Creació i el fruit ha estat l'espectacle Kurva de La Reial Companyia de Teatre de Catalunya. Es tractava d'oferir a joves dramaturgs la possibilitat de crear un espectacle "in situ", pensat per un espai no convencional. En aquest cas es tractava d'una carretera a les afores de Tàrrega a on els espectadors erem voyeurs del què els hi succeïa a unes putes de carretera. Teatre en el què tot el que abastava la vista es convertia en espai escènic. Una visió panoràmica de la realitat, quasi cinematogràfica.


Després d'aquesta primera prova volem donar-li continuïtat a la iniciativa. Per això hem obert una convocatòria a la que s'hi poden presentar aquelles companyies joves, aquells creadors inquiets a qui interessen les noves dramatúrgies, a qui excita la idea de trobar nous formats.(trobareu més informació d'aquesta convocatòria que es tancarà el proper 30 de gener de 2009 a la pàgina web de FiraTàrrega www.firatarrega.com )

De fet no estem inventant res. Això que ara està tant de moda sobretot a Holanda i Bèlgica ja ho haviem praticat en aquest pais amb força èxit als 80: des de l'Home Urbà de l'Albert Vidal presentat en parcs zoològics, a les Cubana's Delikatessen de La Cubana que tenien com escenaris una parada d'un mercat, aparadors de botigues o punts de la ciutat que els espectadors veien des de l'interior d'un autocar i on succeïen fets insòlits.

En la pasada edición de FiraTàrrega, iniciamos una aventura de la que estoy muy satisfecho. Con un prodigio de originalidad la hemos bautizado Laboratori de Creació y el fruto ha sido el espectáculo Kurva de La Reial Companyia de Teatre de Catalunya. Pretendíamos ofrecer a jóvenes dramaturgos la posibilidad de crear un espectáculo "in situ", pensado para un espacio no convencional, singular. En este caso se trataba de una carretera en las afueras de Tárrega donde los espectadores nos convertíamos en voyeurs de lo que les sucedía a unas putas de carretera. Teatro en el que todo lo que alcanzaba la vista se convertía en espacio escénico. Una visión panorámica de la realidad, casi cinematográfica.


Después de esta primera prueba queremos darle continuidad a la iniciativa. Por este motivo hemos abierto una convocatoria a la que se pueden presentar aquellas compañías jóvenes, aquellos creadores inquietos a quienes interesan las nuevas dramaturgias, a quienes excita la idea de encontrar nuevos formatos.(más información y las bases de la convocatoria que se cierra el próximo 30 de enero de 2009 en la página web de FiraTàrrega www.firatarrega.com)


De hecho no estamos inventando nada nuevo. Ésto que está tan de moda sobretodo en Holanda y en Bélgica, ya lo habíamos practicado, con éxito, en este país en los años 80: desde el Hombre Urbano de Albert Vidal presentado en parques zoológicos, a las Cubana's Delikatessen de La Cubana que tenían como escenarios un mercado, escaparates de una zona comercial o puntos de la ciudad que los espectadores veían desde el interior de un autocar y en los que sucedían hechos insólitos.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Le Parapluie (Aurillac, França)

Vista general de Le Parapluie. Foto: Oriol Martí

Aprofitant el viatge al Festival d’Aurillac vam organitzar una visita a Le Parapluie amb l’alcalde de Tàrrega i president del Patronat de FiraTàrrega, en Joan Amèzaga. Vam ser rebuts amb tots els honors per Alain Calmette, alcalde d’Aurillac, Jacques Mézard, president de la CABA (una mena de Consell Comarcal) i per Jean Marie Songy, director del festival i també d’aquest equipament. Le Parapluie és un centre de creació dedicat al teatre de carrer. Va ser el primer que va haver-hi a França en un edifici construït específicament per això. Les ciutats d’Aurillac i Tàrrega, i també els seus festivals, presenten moltes semblances: el seu entorn rural, el fet de que siguin poblacions mitjanes, el caràcter de gran trobada professional dels festivals, la seva història,... dues ciutats que tenen en el teatre de carrer la seva gran projecció nacional i internacional.

Valia la pena conèixer de prop aquest equipament per començar a pensar seriosament en la possibilitat d’obrir un centre d’aquestes característiques a Tàrrega. És evident que aquest ha de ser un projecte de país i que cal que des de la Generalitat hi apostin amb claredat per que pugui anar endavant. També és evident que caldrà veure fins a on arriben les retallades degudes a la crisi i quants projectes es queden a dins dels calaixos. De moment, a Tàrrega, anem fent feina en aquesta direcció: les residències de companyies de carrer a Tàrrega per crear i produir els seus espectacles en les millors condicions. L’any passat vam fer-ho amb Deambulants que van estar 3 setmanes preparant “in situ” el seu espectacle TIR. Hem repetit la operació aquest any en dues ocasions: el maig, amb la companyia francesa Osmosis, fruit del projecte de coproducció europea Meridians; i el juliol, en un projecte que hem batejat com a Laboratori de Creació que ha permès a La Reial crear Kurva, un espectacle que es va estrenar a la Fira d’enguany que parlava de la prostitució de carretera.

Tal com ha anat fent Le Parapluie des del 2004 en què es va inaugurar, volem disposar d’un equipament que permeti als artistes afrontar el procés de creació i de producció en òptimes condicions. I que treballi, com a Aurillac, establint les màximes sinèrgies amb el Festival.
Aprovechando el viaje al Festival de Aurillac organizamos una visita a Le Parapluie con el alcalde de Tárrega y presidente del Patronato de FiraTárrega, Joan Amèzaga. Nos recibieron con todos los honores Alain Calmette, alcalde de Aurillac, Jacques Mézard, presidente de la C.A.B.A. (algo parecido a un Consejo Comarcal) y por Jean Marie Songy, director del festival y también de este equipamiento. Le Parapluie es un centro de creación dedicado al teatro de calle. Fue el primero que existió en Francia ubicado en un edificio construido específicamente para esta actividad. Las ciudades de Aurillac y de Tárrega, y también sus festivales, tienen muchas similitudes: su entorno rural, el hecho de que sean poblaciones medianas, el carácter de gran encuentro profesional de sus festivales, su historia,... Dos ciudades cuya proyección nacional e internacional se apoya en el teatro de calle.

Valía la pena conocer de cerca este equipamiento para empezar a pensar en serio en la posibilidad de abrir un centro de estas características en Tárrega. Es evidente que éste tiene que ser un proyecto de país y que es necesario que la Generalitat apueste con claridad para que el proyecto pueda ser una realidad. Y también que habrá que ver hasta donde van a llegar los recortes debidos a la crisis y cuantos proyectos se van a quedar guardados en un cajón. De momento, en Tárrega vamos trabajando en esta dirección: las residencias de compañías de teatro de calle en la ciudad para crear y producir sus espectáculos en las mejores condiciones. El año pasado empezamos con Deambulants, compañía que estuvo 3 semanas preparando “in situ” su espectáculo TIR. Este año hemos repetido la operación en dos ocasiones: el mes de mayo con la compañía francesa Osmosis, fruto del proyecto de coproducción europea Meridians; y el mes de julio en un proyecto que hemos bautizado como Laboratorio de Creación que ha permitido a la compañía La Reial crear Kurva, un espectáculo que se estrenó en la Fira de este año y que hablaba de la prostitución de carretera.

Tal como ha ido haciendo Le Parapluie desde su inauguración en 2004, queremos disponer de un equipamiento que permita a los artistas afrontar el proceso de creación y de producción en óptimas condiciones. Y que trabaje, como en Aurillac, estableciendo las máximas sinergias con el Festival.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

El Festival d'Aurillac (França) va organitzar la 1ª Universitat Nòmada Europea dedicada a les Arts Escèniques de Carrer

fotos: © Université Nomade
Aprofitant que aquest semestre França presideix la Unió Europea, el Festival d’Aurillac que dirigeix Jean Marie Songy, va organitzar la 1ª Universitat Nòmada Europea el dies previs a la celebració del festival, del 17 al 19 d’agost. El Festival d’Aurillac, després de les crítiques rebudes l’any passat necessitava un fort impuls. Aquesta iniciativa que va reunir a representants dels 27 països que integren la Unió Europea, va permetre tenir una visió de conjunt de la realitat complexa i molt diversa de les arts escèniques que utilizen l’espai públic a Europa.

Una trobada que va comptar amb l’apadrinament d’uns altres quatre festivals europeus: Malta Festival de Poznan (Polònia), el Festival Imaginarius de Santa Maria da Feira (Portugal), l’Oerol Festival de Terschelling (Holanda) i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega (Catalunya/Espanya) i que va tenir un plantejament “nòmada” molt singular: 3 dies de convivència recorrent la regió del Cantal i en els que es van combinar les presentacions, els desplaçaments, els passeigs,les converses o els àpats. I tot això barrejat amb les intervencions artístiques sempre sorprenents i imprevistes de les companyies Kumulus, Opéra Pagaï i de Ronan Tablentec que va oficiar de mestre de cerimònies i de corrosiva veu de la consciència.

Cada país va estar representat com a mínim per una persona. Una curiosa barreja d’artistes, directors de festivals, representants d’institucions culturals, periodistes. Diversitat de perfils, de nivells: a França, el país a on els creadors compten amb mé suport institucional hi ha fins a un miler de companyies, mentre que a Suècia o Finlàndia la seva existència es molt poc habitual. Representant a Estònia va assistir-hi un artista plàstic interessat en la idea del teatre de carrer, un gènere poc desenvolupat al seu país. De Malta va participar-hi una diplomàtica responsable de temes culturals. Representant a Catalunya i a Espanya vam participar-hi Ferran Orobitg de la companyia Fadunito i jo mateix.

Estem massa acostumats a trobar sempre les mateixes cares en les múltiples trobades professionals europees; a sentir els mateixos discursos molt a sovint en francès. Hem arribat a imaginar que Europa es limita a un grup de països de l’Oest que compartim complicitats i trobades regulars. Desconeixem el que passa als països balcànics, a les exrepúbliques soviètiques. Als països del nord on el clima no permet les activitats a l’aire lliure. I aquesta trobada ens ha permès ampliar la mirada. Conèixer-nos. Res de grans debats teòrics, massa sovint buits i estèrils. Tots els participants hem disposat del temps necessari per presentar-nos, per mostrar la realitat del teatre de carrer al nostre territori, per explicar d’on venim i fins a on somiem arribar. I també hem gaudit de molt de temps per apropar-nos, per conversar de res i de tot plegat, per intercanviar informacions concretes o imaginar projectes compartits.

I sobretot per posar en comú algunes qüestions bàsiques: que creiem en l’espai públic com a lloc de trobada, de relació, de creació; que la diversitat de llengües i de cultures enriqueix el panorama cada cop més uniformat; que ens preocupa que l’espai públic, en constant transformació, estigui cada cop més privatitzat, més codificat i deixi de ser un espai de llibertat. Que la idea d’Europa pot ajudar als nostres creadors a ampliar la seva mirada i a créixer artísticament.

Una trobada que caldrà veure si pot trobar continuïtat bianual de la ma d’algun dels festivals que la va apadrinar. Però em sembla que diuen que ha arribat la crisi…



Aprovechando que este semestre Francia preside la Unión Europea, el Festival de Aurillac que dirige Jean Marie Songy organizó la 1ª Universidad Nómada Europea los días previos a la celebración del festival, del 17 al 19 de agosto. El Festival de Aurillac después de las críticas que recibió el año pasado necesitaba un impulso. Esta iniciativa, que reunió a representantes de los 27 paises que integran la Unión Europea, permitió tener una visión de conjunto de la realidad compleja y muy diversa de las artes escénicas que utilizan el espacio público en Europa.

Un encuentro que contó con el padrinazgo de otros cuatro festivales europeos: Malta Festival en Poznan (Polonia) el Festival Imaginarius en Santa Maria da Feira (Portugal), el Oerol Festival en Terschelling (Holanda) y la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega (Cataluña/España) y que tuvo un planteamiento “nómada” muy singular: 3 días de convivencia recorriendo la región del Cantal y en los que se combinaron las presentaciones, los desplazamientos, los paseos, las conversaciones o las comidas. Todo ello mezclado con las intervenciones artísticas siempre sorprendentes e imprevistas de las compañías Kumulus, Opéra Pagaï y de Ronan Tablentec que actuó como maestro de ceremonias y como corrosiva voz de la conciencia.

Cada pais estuvo representado como mínimo por una persona. Una mezcla curiosa de artistas, directores de festivales, representantes de instituciones culturales, periodistas. Diversidad de perfiles, de niveles: en Francia el pais donde los creadores cuentan con el mayor apoyo institucional se llegan a contar hasta un millar de compañías, mientras que en Suecia o Finlandia su existencia es bastante poco habitual. Representando a Estonia vino un artista plástico interesado por la idea del teatro de calle, un género muy poco desarrollado en su pais. De Malta participó una diplomática responsable de temas culturales. Representando a Cataluña y España participamos Ferran Orobitg de la compañía Fadunito que actualmente está realizando el curso de formación superior de la FAI AR y yo mismo.

Estamos demasiado acostumbrados a encontrar las mismas caras en los múltiples encuentros profesionales europeas; a oir los mismos discursos muy a menudo en francés. Hemos llegado a imaginar que Europa se limita a un grupo de paises del Oeste que compartimos complicidades y encuentros regulares. Desconocemos lo que sucede en los paises balcánicos, en las ex-repúblicas soviéticas. En los paises del norte donde el clima no permite las actividades al aire libre. Y este encuentro nos ha permitido ampliar la mirada. Conocernos. Nada de grandes debates teóricos, muy a menudo vacios y estériles. Todos los participantes hemos dispuesto del tiempo necesario para presentarnos, para mostrar la realidad del teatro de calle en nuestro pais, para explicar de donde venimos y hasta donde soñamos llegar. Y también hemos tenido muchos momentos para acercarnos, para conversar, para intercambiar información concreta o imaginar proyectos compartidos.

Y también para poner en común algunas cuestiones básicas: que creeemos en el espacio público como lugar de encuentro, de relación, de creación; que la diversidad de lenguas y de culturas enriquece el panorama cada vez más uniformizado; que nos preocupa que el espacio público,en constante transformación, esté cada vez más privatizado, más codificado y deje de ser un espacio de libertad. Que la idea de Europa puede ayudar a nuestros creadores a ampliar su mirada y a crecer artísticamente.

Un encuentro que habrá que ver si puede tener continuidad bianual de la mano de algunos de los festivales que lo han apadrinado. Pero me parece que alguién me ha dicho algo de una crisis...

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Entrevista Vilaweb a Jordi Colominas

Reportatge publicat a VilawebTV el 10/09/08 que inclou una breu informació sobre la presentació de la programación de FiraTàrrega i una entrevista en la que hi trobareu algunes opinions i comentaris sobre la Fira d'enguany.

Reportaje publicado en VilawebTV el 10/09/08 que incluye una breve información sobre la presentación de la programación de FiraTàrrega y una entrevista en la que encontrareis algunas opiniones y comentarios sobre la Fira de este año.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Més sobre Francis Peduzzi

Jordi Colominas i Francis Peduzzi a Le Channel (Calais, França). Foto: Jordi Durán

Francis Peduzzi, que dirigeix Le Channel des de l’any 1991 és per a mi una de les persones més clarividents a Europa pel que fa a la utilitat social de les arts escèniques en el món actual. Ha redefinit d’una pràctica i lúcida manera el sentit de paraules com popular, màgia, ritual, teatre, festa.

Curiós, reflexiu, obsessionat pels detalls, pels ambients. Per l’imprevisibilitat. Per la diferència. Atenció a una frase que li vagi sentir dir fa anys, que sempre m’ha fet pensar molt i que ha condicionat el desenvolupament de la meva feina: El què fem és “L’art de presentar l’art”.

Francis Peduzzi, que dirige Le Channel desde el año 1991 es para mí una de les personas más clarividentes en Europa por lo que se refiere a la utilidad social de las artes escénicas en el mundo actual. Ha redefinido de una práctica y lúcida manera el sentido de palabras como popular, magia, ritual, teatro, fiesta.

Curioso, reflexivo, obsesionado por los detalles, por los ambientes. Por la imprevisibilidad. Per la diferencia. Atención a una frase que le oí decir hace años, que siempre me hace pensar y que ha condicionado el desarrollo de mi trabajo: Lo que hacemos es “El arte de presentar el arte”.

Francis Peduzzi i el seu "Rêve Général" a Calais (França)

Del 8 al 12 d’octubre propers, tindrà lloc a Calais (França) Rêve Général (Somni General), una nova manifestació cultural organitzada per Le Channel, l’”scéne national” d’aquesta ciutat, que dirigeix Francis Peduzzi. Fa un parell d’anys va decidir suprimir la celebració biannual Jours de Fête que tenia lloc des de l’any 1994. Una gran festa màgica i sorprenent, que convocava a milers de persones. Li feia por que tot es convertís en massa previsible. L’espanta el confort de la rutina. Així s’obliga a reinventar-se.

A Jours de Fête l’ha succeït aquest Rêve Général en el que participaran companyies i artistes com: 2 rien merci, Le Phun, Lieux Publics & Cie, Opéra Pagaï, Théâtre de Nuit, Royal de Luxe par Gran Reyneta, ….Cinc dies que es preveuen excepcionals i als que lamentablement no podré assistir per compromisos personals d’una altra mena.

Trobareu el programa complet de Rêve Général a:
http://www.lechannel.fr/images/documents/publiPDF/programme/ProgReveGene08.pdf


Del 8 al 12 de octubre próximos, tendrà lugar en Calais (Francia) Rêve Général (Sueño General), una nueva manifestación cultural organizada por Le Channel, la ”scéne national” de esta ciudad, que dirige Francis Peduzzi. Hace un par de años decidió suprimir la celebración bianual Jours de Fête que tenía lugar desde el año 1994. Una gran fiesta mágica y sorprendente, que convocaba a miles de personas. Tenía miedo de que todo se convirtiera en demasiado previsible. Le asusta el confort de la rutina. De esta forma se obliga a reinventarse.

A Jours de Fête le ha sucedido este Rêve Général en el que participarán compañías y artistas como: 2 Rien Merci, Le Phun, Lieux Publics & cie, Opéra Pagaï, Théâtre de Nuit, Royal de Luxe par Gran Reyneta, ….Cinco días que se preveen excepcionales y a los que lamentablemente no podré asistir por compromisos personales de otro tipo.

Podeis encontrar el programa completo de Rêve General en:

dijous, 2 d’octubre del 2008

L'anunci de televisió de FiraTàrrega'08

M'agrada molt aquest anunci de televisió. Em sembla una petita delícia. Suggereix més que no pas explica. Et dispara la imaginació i et fa pensar en coses agradables. Transmet calidesa. I parla de paisatge o sigui de territori, del lloc on tot és possible, de joc, de creativitat. Reforça aquesta idea de sorprendre a l'espectador, d'allunyar-nos dels tòpics, de buscar la imprevisibilitat. Agafa molt bé la idea de Miquel Puig, dissenyador del cartell, i la fa créixer d'una manera increïble. Ha estat fet per la gent de Benecé, un equip fantàstic. Felicitats a tots els que l'han fet possible!

Me gusta mucho este anuncio de televisión. Me parece una pequeña delicia. Sugiere más que explica. Te dispara la imaginación y te hace pensar en cosas agradables. Transmite calidez. Y habla de paisaje o sea de territorio, del lugar donde todo es posible, de juego, de creatividad. Refuerza la idea de sorprender al espectador, de alejarnos de los tópicos,de buscar la imprevisibilidad. Toma muy bien la idea de Miquel Puig, diseñador del cartel y la hace crecer de una manera increible. Lo han realizado la gente de Benecé, un equipo fantástico. Felicidades a todos los que lo han hecho posible!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Bàsic / Básico

Braakland de la companyia Dakar (Holanda). Fotografia de Jesús Vilamajor

Una declaració de principis. Un viatge a les essències. Un homenatge a un dels mestres. Una cita de Peter Brook del seu llibre "L'espai buit": Puc agafar qualsevol espai buit i anomenar-lo escena. Quan algú travessa aquest espai buit mentre una altra persona l’està observant, ja podem dir que l’acte teatral ha començat.

Una declaración de principios. Un viaje a las esencias. Un homenaje a uno de los maestros. Una cita de Peter Brook de su libro "El espacio vacío": Puedo coger cualquier espacio vacío y llamarlo escena. Cuando alguién cruza este espacio vacío mientras otra persona le está observando, ya podemos decir que el acto teatral ha empezado.


dilluns, 29 de setembre del 2008

Començo aquest bloc de notes...

Començo aquest bloc de notes enmig de la ressaca de després de la Fira de Tàrrega d'aquest any. Han estat quatre dies molt intensos que m'han deixat una eufòria que a moments es barreja amb una sensació de buit.
De tot plegat em quedo amb una imatge: la transformació del paisatge d'El Talladell per la companyia francesa Carabosse. Hem jugat fort. Amb aquesta proposta volíem mostrar que és possible una altra manera d'imaginar la Fira; amb un altre tempo, una altra litúrgia. Lluny de les espentes, la cridòria, la cervesa a granel,...
El petit poble il·luminat només pels milers de punts de foc real, es va convertir en un "viatge sensorial" com deia Santi Fondevila a La Vanguardia.


Inicio este bloc de notas en plena resaca post-Fira de Tárrega de este año. 4 días muy intensos que me han dejado sumido en una euforia que por momentos se mezcla con una sensación de vacío.
De todo lo sucedido me quedo con una imagen: la transformación del paisaje de El Talladell por la compañía francesa Carabosse. Hemos jugado fuerte. Con esta propuesta queríamos mostrar que es posible otra forma de imaginar la Fira; con otro tempo, con otra liturgia. Lejos del agobio, el ruido, la cerveza a granel,…
El pequeño pueblo iluminado solamente por los miles de puntos de fuego real, se convirtieron en un “viaje sensorial” como decía Santi Fondevila en LaVanguardia.