video promocional de No Man's Land
Fa uns dies que vaig estar a València al VEO (València Escena Oberta) (http://www.fundacionveo.com), un festival que aplega espectacles singulars, atrevits. Una tria molt escollida de propostes molt especials en espais i amb formats gens convencionals. Explorant els límits sense ser un festival només per especialistes o per iniciats.
I allí vaig veure (viure) No Man’s Land una creació de Drien Verhoeven (http://www.driesverhoeven.com) que em va deixar molt impressionat, i això que jo em considero un espectador molt difícil que rarament s’emociona i a qui es dificíl sorprendre. La deformació professional fa que, tot veient un espectacle, em trobi comptant nòmines o calculant si tot allò que veig a escena cabrà en un camió o caldrà un trailer.
No Man’s Land s’adscriu al que, sobretot a Holanda, s’anomena teatre de l’experiència i té una arrancada que a mi em va deixar glaçat: 20 espectadors en fila amb uns auriculars –jo entre ells- situats al centre de l’estació de tren de València esperant a uns immigrants a qui haurem de seguir per la ciutat. Cadascun esperem al nostre guia. I de cop pels auriculars escoltem una dolça cançó i detectem que entre tota la gent que ens envolta hi ha persones que també l’estan seguint . Una estranya aliança. I la meva guia em va venir a buscar i jo la vaig seguir. I la veu dels auriculars em va anar explicant coses sobre aquella persona. O millor dit sobre qui podria ser aquella persona a qui segueixo. Veig tota l’estona la seva esquena, el seu cul que es balanceja.. En algun moment es gira i em mira. Em somriu i es crea una increible complicitat. Els dos, al mig de la vorera, cadascun amb el seu paraigües –plovia- mirant-nos als ulls i escoltant una fantàstica melodia.
La segueixo. Al final ens retrobem amb els altres. Passen més coses. Desapareix. Jo, podria ser ella. Va com va. I et queda una sensació estranya. Irreal.
(Susana, -era el seu nom real?- la immigrant a qui vaig seguir)
Entrades
