dissabte, 4 d’abril del 2009

Exercicis d'Amor de la companyia El Pont Flotant a la Feria de Castilla-La Mancha

Acabo de tornar de la Feria de Teatro de Castilla-La Mancha que ha tingut lloc a Puertollano. Una programació molt atractiva, ben triada pel seu director artístic Andrés Beladíez. No sé si això es una fira o un festival. No sé el què deu pensar la gent de Puertollano que viu d’esquenes a l’activitat. No sé si aquí es ve a comprar i vendre . El que sí sé és que aquesta programació és atrevida, gens conformista, sense tòpics, fum, ni fantasmades. Que serveix per ampliar la mirada, per enriquir-nos artísticament.

He vist moltes coses interessants però sobretot dues que m’han impactat moltíssim: “La omisión de la familia Coleman” un espectacle argentí de sala que ja fan uns anys que volta pels escenaris sud-americans i europeus. Una colla d’actors i actrius en estat de gràcia. Un text brillant, corrosiu.

I l’altra gran troballa han estat els Exercicis d’Amor de la companyia valenciana El Pont Flotant. Un espectacle que ens parla de la felicitat d’estar junts, del valor de l’amistat, de l’amor... I ho fa d’una manera sorprenent, a l’aire lliure, al voltant d’una paella, amb imatges delicioses, amb molt sentit de l’humor. Unes interpretacions molt properes, aparentment espontànies i naturals en una espectacle que imagino que deu estar medit fins al més petit detall. Una proposta que sorprèn constantment i que emociona. Que et toca el cor. Un magnífic treball.

Acabo de regresar de la Feria de Teatro de Castilla-La Mancha que ha tenido lugar en Puertollano. Una programación muy atractiva, bien escogida por su director artístico Andrés Beladíez. No sé si esto es una feria o un festival. No sé lo que debe pensar la gente de Puertollano que vive de espaldas a la actividad. No sé si aquí se viene a comprar y a vender. Lo que sé es que esta programación es atrevida, nada conformista, sin tópicos, humo ni fantasmadas. Que sirve para ampliar la mirada, para enriquecernos artísticamente.

He visto muchas cosas interesantes pero sobretodo dos me han impactado muchísimo: “La omisión de la familia Coleman” un espectáculo argentino de sala que ya hace unos años que gira por los escenarios sudamericanos y europeos. Un grupo de actores y actrices en estado de gracia. Un texto brillante, corrosivo.

Y la otra gran sorpresa han sido los Ejercicios de Amor de la compañía valenciana El Pont Flotant. Un espectáculo que nos habla de la felicidad de estar juntos, del valor de la amistad, del amor... Y lo hace de una forma sorprendente, en el campo, alrededor de una paella, con imágenes deliciosas, con mucho sentido del humor. Unas interpretaciones muy cercanas, aparentemente espontáneas y naturales en un espectáculo que, imagino, debes estar medido hasta el más pequeño detalle. Una propuesta que sorprende constantemente y que emociona. Que te llega al corazón. Un magnífico trabajo.

diumenge, 22 de març del 2009

Panorama des Chantiers

foto: Agustin Legal / FAI AR
La FAI AR (Formation Avancée et Ininérante des Arts de la Rue) és una institució francesa que organitza uns cursos de formació superior dedicats a la creació artística en l’espai públic. 15 alumnes, 18 mesos de durada i uns recursos excepcionals que permeten que els aprenents –terminologia FAI AR- viatgin per tota França i part de l’estranger, residint amb companyies o treballant en festivals i centres de creació.

Del 10 al 14 d‘aquest mes la FAI AR va organitzar a Marsella amb el títol de Panorama des Chantiers, la presentació dels projectes que han estat treballant cadascun dels alumnes de la segona promoció. Dels 15 alumnes n’hi ha tres de catalans o estretament vinculats a Catalunya: Berta Tarragó, Ferran Orobitg (Fadunito) i Prisca Villa (Xirriquiteula / Kamchatka). No vaig poder quedar-me tots i els dies i per tant no vaig poder veure totes les presentacions. De les que vaig veure em quedo amb la imatge impactant de NA CAPA TANTA, la proposta d‘espectacle de Prisca Villa. Es tractava només d‘un tast de la creació, que està encara a la seva fase inicial. Però el projecte promet molt. La contundència de la imatge -la Prisca enterrada a terra enmig d‘un descampat, només amb el cap a fora- i la força interpretativa de l’actriu auguren un futur molt atractiu.

La FAI AR (Formation Avancée et Ininérante des Arts de la Rue) es una institución francesa que organiza unos cursos de formación superior dedicados a la creación artística en el espacio público. 15 alumnos, 18 meses de duración y unos recursos excepcionales que permiten que los aprendices –terminología FAI AR- viajen por toda Francia y parte del extranjero, residiendo y conociendo de cerca compañías, festivales y centros de creación.
Del 10 al 14 de este mes la FAI AR organizó en Marsella con el título de Panorama des Chantiers, la presentación de los proyectos que han estado trabajando cada uno de los alumnos de la segunda promoción. Tres de los 15 alumnos son catalanes o están estrechamente vinculados a Cataluña: Berta Tarragó, Ferran Orobitg (Fadunito) y Prisca Villa (Xirriquiteula / Kamchatka). No pude quedarme todos los días por lo que no pude ver todas las presentaciones. De las que vi me quedo con la imagen impactante de NA CAPA TANTA, la propuesta de espectáculo de Prisca Villa. Se trataba solamente de una muestra de la creación, que está aún en su fase inicial. Pero el proyecto promete mucho. La contundencia de la imagen -la Prisca enterrada en medio de un descampado, con solo la cabeza fuera- y la fuerza interpretativa de la actriz auguran un futuro muy atractivo.

diumenge, 1 de març del 2009

Improv Everywhere



http://www.youtube.com/watch?v=9MBBr-a2KnM&feature=channel

Fa uns dies vaig descobrir a La Vanguardia una entrevista amb en Charlie Todd, una mena d‘activista lúdic-teatral, que fa uns anys va fundar amb uns amics Improv Everywhere. Aquest grup, que té la base d‘operacions a Nova York, crea escenes sorprenents i imprevisibles a llocs públics, com un vagó de metro, l’interior d‘un centre comercial, un carrer molt transitat o un restaurant de menjar ràpid. Situacions enginyoses, molt ben pensades, i d‘impacte ràpid que alteren la quotidianitat I la rutina urbana. Confusió, conflicte, sorpresa. Des de la seva fundació l’any 2001 n’han fet més de 80. A la seva pàgina web podeu veure els videos de totes elles. Aquí al bloc en trobareu dues. De fet m’ha costat triar-les per què n’hi unes quantes impactants i molt ben elaborades. La primera, un musical espontani al mig d'un restaurant de fast-food que parodia els de l'Off-Broadway; la segona, el mirall humà a l’interior d‘un vagó de metro fet amb parelles de bessons. Improv Everywhere es financía amb la comercialització dels videos de les accions i la publicitat que generen a Internet.
Charlie Todd diu : La nostra única política és la de propiciar la sorpresa i l’imprevist, que són l’avant-sala de la creativitat i l’antídot contra la rutina.

Hace unos días descubrí en La Vanguardia una entrevista con Charlie Todd, activista lúdico-teatral, que hace unos años fundó con un grupo de amigos Improv Everywhere. Este grupo, con base de operaciones en Nueva York, crea escenas sorprendentes e imprevisibles en lugares públicos, como un vagón de metro, el interior de un centro comercial, una calle muy transitada o un restaurante de comida rápida. Situaciones ingeniosas, muy bien pensadas y de rápido impacto, que alteran la cotidianidad y la rutina urbana. Confusión, conflicto, sorpresa. Desde su fundación en el año 2001 han hecho más de 80 acciones. En su página web podéis encontrar todos los videos. Aquí en el bloc he puesto dos. De hecho me ha costado escogerlas ya que hay muchas impactantes y bien elaboradas. La primera, un musical espontáneo en medio de un restaurante fast-food, que paroía los musicales el Off-Broaway; la segunda, un espejo humano en el interior de un vagón de metro, hecho con parejas de gemelos. Improv Everywhere se financia con la comercialización de los videos de las acciones y la publicidad que generan en Internet.
Dice Charlie Todd: Nuestra única política es la de propiciar la sorpresa, la imprevisibilidad, que son la antesala de la creatividad y el antídoto contra la rutina.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Mirant enrere...






Des de fa uns anys la revista Fiestacultura edita una col·lecció de fascicles que porten el títol de La escena callejera i que recórren la història del teatre de carrer a Espanya des de l’any 1975. Un intens treball de recerca d‘informació que recupera la memòria d‘aquells anys especialment fèrtils i rics en aventures creatives. Felicitats als seus impulsors per aquest esforç i per l’excel·lència dels resultats!.


I ja que estem mirant enrere deixeu-me que us expliqui els meus inicis cap a l’any 1980. Us parlo d‘un grup de cercaviles i espectacles de carrer que es deia Pamipipa (no confondre amb una companyia lleidatana actual del mateix nom). Feiem molts bolos, sobretot per Catalunya. "Bevíem de les fonts" de Comediants. El grup va morir quan vam créixer i vam haver de decidir de veritat el què voliem ser de grans. Els que estigueu ficats en el món de la cultura, podreu reconèixer a la foto a gent coneguda: Esteve León (Diputació de Barcelona), Sara Peralta (Focus) i Xavier Atance (Benecé). A veure si els identifiqueu. I si em trobeu a mi.


Desde hace unos años la revista FiestaCultura edita una colección de fascículos que llevan el título de La Escena callejera y que recorren la historia del teatro de calle en España desde el año 1975. Un intenso trabajo de recogida de información que recupera la memoria de aquellos años especialmente fértiles y ricos en aventuras creativas. Felicidades a sus impulsores por este esfuerzo y por los excelentes resultados!.


Y ya que miramos hacia atrás, permitidme que os explique mis inicios allá por el año 1980. Os hablo de un grupo de pasacalles llamado Pamipipa (no confundir con una compañía de Lérida actual del mismo nombre). Haciamos muchos bolos, sobretodo en Cataluña. "Bebíamos de las fuentes" de Comediants, compañía a la que imitábamos y a la que queríamos parecernos. El grupo murió cuando crecimos y tuvimos que escoger de verdad lo que queríamos ser de mayores. Los que estéis metidos en esto de la cultura, sobretodo si tenéis relación con Barcelona, podéis reconocer en la foto a gente conocida: Esteve León (Diputació de Barcelona), Sara Peralta (Focus) y Xavier Atance (Benecé). A ver si conseguís identificarlos. Y a ver si me encontráis a mí.




dilluns, 9 de febrer del 2009

La sardana aèria de Deambulants


Ja fa massa dies que només parlo de reflexions, debats, jornades,… Després de tantes qüestions teòriques, retornem a la pràctica: La companyia Deambulants va obrir el passat 24 de gener la capital de la cultura catalana Figueres 2009 amb una espectacular sardana aèria. Una grua de grans dimensions enlairava als 13 acròbates-dansaires a desenes de metres. Una proposta molt atrevida que el vent -la mítica tramontana- es va encarregar de deslluïr. Esperem que aquesta sardana aèria tingui una segona oportunitat, o moltes més, i que la gent de Deambulants puguin veure recompensat l’esforç realitzat.

Hace ya demasiados días que sólo hablo de reflexiones, debates, jornadas,… Después de tanta teoría, regresamos a la práctica: La compañía Deambulants abrió el pasado 24 de enero la capital de la cultura catalana Figueres 2009 con una espectacular sardana aérea. Una grúa de grandes dimensiones elevaba a los 13 acróbatas-bailarines a decenas de metros. Una propuesta muy atrevida que el viento –la mítica tramuntana- se encargó de deslucir. Esperamos que esta sardana aérea tenga una segunda oportunidad, o muchas más, y que la gente de Deambulants puedan ver recompensado el esfuerzo realizado.


divendres, 6 de febrer del 2009

Trobada a Estocolm dels festivals que integrem la xarxa europea Meridians



Després d’un any ple d’activitat en el que hem coproduït tres espectacles, els festivals que integrem Meridians (organitzadors i partners) ens vam trobar a Estocolm (Suècia) del 23 al 25 de gener per valorar el treball fet i per veure si la cosa continúa. Les valoracions va ser molt positives i tornarem a presentar un projecte a la Unió Europea per continuar el treball iniciat.

Els festivals que integrem Meridians som:
Ana Desetnica, International Street Theatre Festival (Eslovènia); MiraMiro (Bèlgica); Stockton International Riverside Festival (UK); Sommerwerft Theaterfestival am Fluss (Alemanya); L'avant-scène Coup de Chauffe Cognac (França), FiraTàrrega (Catalunya/Espanya) amb dos festivals col·labordors: Inteatro Festival (Itàlia) i Stockholms Kulturfestival (Suècia).


Encuentro en Estocolmo de los festivales que integramos la red europea Meridians (meridiansnet.org). Después de un año lleno de actividad en el que hemos coproducido tres espectáculos, los festivales que integramos Meridians (organizadores y partners) nos reunimos en Estocolmo del 23 al 25 de enero para valorar el trabajo hecho y decidir si continuamos. Las valoraciones fueron muy positivas y volveremos a presentar un proyecto a la Unión Europea para continuar el trabajo iniciado.
Los festivales que integramos Meridians somos:
Ana Desetnica, International Street Theatre Festival (Eslovenia); MiraMiro (Bélgica); Stockton International Riverside Festival (UK); Sommerwerft Theaterfestival am Fluss (Alemania); L'avant-scène Coup de Chauffe Cognac (Francia), FiraTàrrega (Cataluña/España) amb dos festivals col·labordors: Inteatro Festival (Italia) y Stockholms Kulturfestival (Suecia).

dimecres, 4 de febrer del 2009

Jornades "Amb els 5 sentits"




La fotografia il·lustra molt bé el sentit de la meva conferència i la idea general de les Jornades. “Explorar els límits. Excitar la curiositat”. El sector del teatre infantil i juvenil necessita ampliar el seu imaginari, renovar idees,... Tot plegat està massa encarcarat, tot és massa previsible, massa condicionat pel mercat que no permet massa floritures. Massa inèrcia.

Sempre m'he mirat de lluny aquest sector. Em van proposar de col·laborar en aquestes jornades i aquí teniu alguns apunts de la meva conferència, els resultats d’aquesta aproximació:


  • A l'hora de crear, tot està massa condicionat pel mercat. Els plantejaments artístics queden sempre en un segon terme. Es treballa quasi sempre amb els mateixos patrons, els mateixos temes, els mateixos espais, els mateixos rituals. Es busca massa a sovint la seguretat, la comoditat. Es valora molt poc l'exigència, el risc artístic, la novetat.


    M'agraden els espectacles per a tots els públics que, de veritat, són per a tots els públics. Amb nivells de lectura per a tots els públics. M'agrada el ritual d'anar junts -tots- a veure un espectacle. De participar-hi tots junts. De compartir plenament l'experiència.


    Hem fet un petit estudi sobre l'imaginari que recreen les companyies (hem pres com a referència les de la TTP i les de TEVEO). De que parlen? Què ens expliquen? Parlen sobretot d'animals, de la natura, de personatges fantàstics –quasi sempre arcaics- i de històries clàssiques. Recreen una societat agrària, idealitzada. Els animals són els de la granja. Els oficis d'abans. Quan parlen de vehicles, difícilment n'hi ha de motor. Tot mira enrere. Quasi mai hi apareixen aquelles coses que tenen a veure amb la quotidianitat de l'infant: l'escola, l'esport, la ciutat i tot el seu imaginari,...

La fotografía ilustra muy bien el contenido de mi conferencia y la idea general de las Jornadas. “Explorar los límites. Excitar la curiosidad”. El sector del teatro infantil y juvenil necesita ampliar su imaginario, renovar ideas,… Todo es demasiado rígido, demasiado previsible, todo está condicionado en exceso por el mercado que no permite muchas florituras. Demasiada inercia.
Siempre me he mirado el sector desde lejos. Me propusieron que colaborara en estas jornadas y aquí teneis algunos apuntes de mi conferencia, los resultados de esta aproximación:


  • El proceso de creación está demasiado condicionado por el mercado. Los planteamientos artísticos quedan siempre en un seguno plano. Se trabaja casi siempre con los mismos patrones, los mismos temas, los mismos espacios, los mismos rituales. Se busca, demasiado a menudo, la seguridad, la comodidad. Se valora muy poco la exigencia, el riesgo artístico, la novedad.

  • Me gustan los espectáculos para todos los públicos, que, de verdad, son para todos los públicos. Con niveles de lectura para todos los públicos. Capaces de atrapar y seducir a todos. Me gusta el ritual de ir juntos –todos- a ver un espectáculo y participar en él. De compartir plenamente la experiencia.

  • Hemos hecho un pequeño estudio sobre el imaginario que recrean las compañías (hemos tomado como referencia las de la TTP y las de TEVEO). ¿De qué nos hablan? ¿Qué nos cuentan? Hablan sobretodo de animales, de la naturaleza, de personajes fantásticos –casi siempre arcaicos- y de historias clásicas. Recrean una sociedad agraria, idealizada. Los animales son los de la granja. Los oficios de antaño. Cuando hablan de vehículos, no aparece un motor. Todo mira hacia atrás. Casi nunca aparecen aquellas cosas relacionadas con la cotidianidad del niño: la escuela, los deportes, la ciudad y todo su imaginario,…